FRONTERES D’EUROPA – Col·lectiu 5W

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Fronteres d’Europa” de 5W a la Sala Cava de Can Basté

FRONTERES D’EUROPA // Sala Cava – fins 28 de gener de 2017

Una exposició de revista 5W

La frontera és una metàfora del límit. A la frontera, els estats lluiten per la seva sobirania, per la seva afirmació territorial. A la frontera, els refugiats i els migrants lluiten per la seva vida, per la seva dignitat. Aquí, al Mediterrani, per la seva geografia i el seu entorn polític, les fronteres poden ser metàl·liques, líquides, rocoses, polsegoses, fins i tot invisibles.

En aquesta exposició, el Col·lectiu 5W recorre les fronteres blindades del Mediterrani, les que han de travessar els refugiats, a través de la mirada de cinc fotògrafs i cinc periodistes que es fixen en cinc coordenades del nostre mar. Al nord, el camí per terra: trens, autobusos, caminades. Al sud, les platges líbies: centres de detenció, ports ficticis, la sortida d’Àfrica. A l’est, les illes gregues: les roques, el salvavides, el risc immediat. A l’oest, la tanca de Melilla: el filat, les concertines, el metall. I al centre, la immensitat del mar: la solitud, el blau unànime, el rescat desesperat entre Líbia i Itàlia.

Fotografies: Gianfranco Tripodo, Ricard G. Vilanova, Santi Palacios, Anna Surinyach, Olmo Calvo

Textos: Nicolás Castellà, Laura J. Encallo, Andrés Mourenza, Agus Morales, Mikel Ayestaran.

 

Revista 5W

Revista 5W (www.revista5w.com) és una publicació d’informació internacional amb una aposta radical per la narració i la imatge, en web i en paper. El 2016 va sortir a la llum el seu primer número en paper, ‘Després de la guerra’, que dóna la volta al món per detenir-se en totes les dimensions de la postguerra. Des del seu naixement, 5W ha fet una extensa cobertura de la crisi dels refugiats, tant a nivell visual com escrit.

 

LA TANCA DE MELILLA

gianfranco-tripodo

Fotografia: Gianfranco Tripodo // Text: Nicolás Castellano

La tanca de Melilla és la metàfora del blindatge d’Espanya davant la migració. Les concertines, l’expressió del rebuig. L’oest del Mediterrani ha passat desapercebut en els últims anys davant el flux creixent de persones que ha arribat per la ruta central (Líbia-Itàlia) i oriental (Turquia-Grècia), però la seva ubicació és estratègica. A la clàssica migració de subsaharians se li ha unit el grup de sirians que arriben per aquesta ruta. Els sirians són ja, de fet, la comunitat més important al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla, on segueixen les llargues esperes dels que volen arribar a la Península. Salts, agressions, forces de seguretat. Aquest és un dels murs de metall més simbòlics del món: instal·lat entre Europa i Àfrica. Una fortalesa postmoderna.

 

Gianfranco Tripodo, fotoperiodista (Manila, 1981). Des de 2012 m’he dedicat a fotografiar els moviments migratoris a la frontera sud d’Europa. Vaig començar seguint el camí dels migrants per arribar als enclavaments espanyols de Ceuta i Melilla. Com a fotògraf i comptador d’històries, sento especial atracció pels moments en els quals l’ésser humà està en una situació límit, intentant canviar la seva destinació. Sovint ens fascinen els herois de les pel·lícules, però no ens adonem que els herois de debò estan molt més a prop de nosaltres del que pensem. Mai he vist gent tan espantada i alhora tan decidida a canviar la seva vida.

 

Nicolás Castellano, periodista (Las Palmas de Gran Canaria, 1977). La primera informació que vaig fer per a la Cadena Ser a nivell nacional, encara com a redactor en pràctiques, va ser la del primer naufragi d’una pastera amb migrants en aigües canàries. Va succeir el 24 de juliol de 1999 a les sorres de Fuerteventura: la pastera va xocar contra una roca i a escassos metres de la costa es van ofegar nou joves marroquins que no sabien nedar. Des de llavors he perdut el compte de la quantitat de tragèdies que m’ha tocat narrar tant en costes europees com africanes.

 

 

SUD-ELS CENTRES DE DETENCIÓ DE LÍBIA

Detention center for illegal immigrant men in Milita near of Zawiya ( LIbya )

Fotografia: Ricard G. Vilanova // Text: Laura J. Varo

Líbia és l’origen. Fins aquí arriben milers de subsaharians que esperen donar el salt a Europa. El primer que es troben és la maquinària de detenció de migrants que va engegar Moammar al-Gaddafi abans que el matessin a l’octubre de 2011, i que segueix en marxa. Llangueixen amuntegats en aquests camps de detenció, la seva primera frontera (murs, patis, tortures, guardes de seguretat), fins que paguen a traficants perquè els portin a la platja i els fiquin en una zòdiac abarrotada. Des d’allí, salpen cap a Itàlia, cap al mar obert. Es juguen la vida. El 2015, 3.772 persones van morir ofegades en el nostre mar, 2.892 en el Mediterrani central.

 

Ricard Garcia Vilanova, fotoperiodista (Barcelona, 1973). Les crisis de refugiats lamentablement no són una cosa recent: en tots els conflictes, grans masses de població fugen a altres països per escapar de la guerra. A Líbia, aquesta primera onada ja es va donar a la frontera amb Tunísia el 2011, encara que en aquest moment va passar bastant desapercebuda perquè encara no tocava a les portes d’Europa. Aquest ha estat el fet diferencial que al meu entendre ha situat aquesta crisi, ara en les portades dels diaris de tot el món.

 

Laura J. Varo, periodista (Melilla, 1983). He perseguit fronteres i països en construcció solament per acabar adonant-me que la pàtria més gran és aquella habitada per qui no té terra. La Líbia postrevolucionària és un d’aquests purgatoris farcits d’històries en trànsit, un encreuament de camins on els pactes amb el diable se segellen en el mar. Era inevitable recalar allí, en el reixat jardinera de l’’Europa fortalesa’, i és inevitable tornar per comprovar que, en el caos on tot és possible, les vides canvien per mantenir-se igual.

 

 

EST- L’ILLA DE LESBOS

santi-palacios

Fotografia: Santi Palacios // Text: Andrés Mourenza

Des de la punta nord-oriental de l’illa grega de Lesbos, s’albira la costa turca. Són amb prou feines deu quilòmetres, malgrat que els naufragis segueixen succeint-se. A Lesbos arriben barcasses carregades de refugiats, que s’estavellen contra les platges rocoses. Els refugiats trepitgen per primera vegada la Unió Europea, però la rebuda és deplorable: voluntaris i socorristes són l’única ajuda que reben. Les platges estan plagades de les armilles salvavides que deixen enrere els refugiats. Grups organitzats de grecs esperen que els refugiats marxin per robar la gasolina i el que puguin trobar a les barcasses. És el primer contacte amb Europa dels refugiats que arriben de l’est.

 

Santi Palacios, fotoperiodista (Madrid, 1985). Era nit tancada i feia dies que plovia sobre l’illa de Lesbos quan vaig escoltar plors i crits de pànic. Desenes de persones tractaven de sortir d’una barcassa en la qual acabaven de creuar l’Egeu des de costes turques. Vaig veure una dona desmaiar-se i un home en estat de xoc. Acabaven de perdre el seu fill de tres anys al mar, minuts abans de tocar terra. Porto anys treballant en fronteres, però en cap lloc com a l’Egeu havia hagut de fotografiar tantes morts fàcilment evitables.

 

Andrés Mourenza, periodista (A Coruña, 1984). Vaig escriure la meva primera notícia sobre migracions fa vuit anys: tretze pakistanesos havien mort asfixiats en el remolc d’un camió, mentre creuaven amagats la península d’Anatòlia amb destinació a la UE. Des de llavors, la porta oriental d’Europa no ha fet sinó guanyar importància i les tragèdies s’hi han multiplicat. Ho he cobert des de la frontera oriental de Turquia, que els qui fugen d’aiatol·làs i de la guerra a Afganistan creuen a cavall tractant d’evitar els trets dels guardes iranians; fins als carrers d’Atenes, on refugiats i immigrants vivien amb el temor a la pallisses de la policia i dels neonazis hel·lens; passant, per descomptat, per la frontera grecoturca, tant en el seu vessant fluvial, el riu Evros, com en la marítima, convertida en un símbol de l’Europa tancada en si mateixa.

 

 

CENTRE-DIGNITY I, EL MEDITERRANI COM A FRONTERA

anna-surinyach

Fotografia: Anna Surinyach // Text: Agus Morales

La frontera d’aigua és la més temible. És la que s’empassa milers de vides cada any: malgrat les xifres oficials, solament el fons del Mediterrani sap quantes són en realitat. La ruta més arriscada és la que va de Líbia a Itàlia. Després de la suspensió de l’operació italiana Mare Nostrum, Metges Sense Fronteres (MSF) va llançar una operació de cerca i rescat en el Mediterrani. El Dignity I, de quaranta-vuit metres d’eslora, era un dels vaixells de MSF que es va llançar a salvar vides en el mar. Va navegar durant mesos a desenes de milles nàutiques de Líbia, entre plataformes petrolíferes i fragates militars. Els rescatats arriben a bord extenuats, amb cremades a causa de la gasolina, marejos i deshidratació. El vaixell és en si mateix una frontera: en aquest llindar entre Europa i Àfrica, estar a bord significa estar ja a l’altre costat, fora de perill, amb rumb segur cap a les costes italianes.

 

Anna Surinyach, fotoperiodista (Barcelona, 1985). Per poder explicar una història en imatges, necessites molt temps i conèixer el terreny. El vaixell de rescat Dignity I és el projecte de Metges Sense Fronteres en el qual he passat més temps, uns tres mesos. Més que el rescat, m’impressionaven aquests primers moments de pau de la gent que ja estava fora de perill. Al principi em va costar transmetre el que estava veient, però a poc a poc vaig començar a trobar les imatges que millor explicaven la situació límit que aquesta gent havia viscut.

 

Agus Morales, periodista (Barcelona, 1983). Ja no puc mirar el mar Mediterrani amb els mateixos ulls. Des que vaig presenciar els rescats de barcasses en alta mar, cada vegada que veig calma marítima, penso que és el moment en què la gent surt de Líbia, buscant l’empara del bon temps. Durant els últims anys he seguit moviments de població en diversos punts del globus, però res s’ha gravat tant en la meva memòria visual com la solitud de tota aquesta humanitat desemparada en el llindar entre Àfrica i Europa, a la recerca de llibertat.

 

 

NORD – EL CAMÍ CAP A EUROPA

Refugees across the borders

Fotografia: Olmo Calvo // Text: Mikel Ayestaran

Malgrat la crisi de refugiats i les terribles imatges que sortien de la guerra siriana, Europa dormia. De sobte, una bofetada. A l’estiu de 2015, la massa de refugiats que arribava a Grècia des de Turquia va començar a desplaçar-se cap al nord, fugint espaordida de la violència. En la ruta, passaven per Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia, Hongria, Àustria, Alemanya… La primera reacció va ser de rebuig. Va haver-hi càrregues policials a la frontera entre Grècia i Macedònia. Després van començar les riuades de refugiats amuntegats en trens travessant Macedònia. Després, els camps de detenció, els bloquejos a Sèrbia, Croàcia i Hongria. En l’Europa de la lliure circulació, s’aixecaven fronteres visibles i invisibles contra les quals xocaven milers de persones fugint de les armes.

 

Olmo Calvo, fotoperiodista (Santander, 1982). El que més em va sorprendre en la ruta que feien per terra els refugiats cap al nord d’Europa va ser la seva proximitat. Després de tants quilòmetres i penúries en el camí, et trobes amb somriures i gent agraïda. És una ruta canviant, plena d’obstacles que es van transformant. Un dia passaven milers de persones a Hongria i l’endemà tancaven la frontera i sembraven la desesperació entre els refugiats. Tot era efímer.

 

Mikel Ayestaran, periodista (Beasain, Gipuzkoa, 1975). Sóc periodista freelance (www.mikelayestaran.com) especialitzat en zones de conflicte. El meu baptisme de foc va ser en la guerra entre Hezbollah i Israel (Líban, 2006) i des de llavors no he baixat d’una roda que m’ha portat a l’Iran, l’Iraq, l’Afganistan, Israel i els Territoris Palestins, Síria, el Iemen, el Pakistan… I què hi pinta Macedònia en aquesta llista? Les víctimes d’aquestes guerres van trucar a la porta d’Europa a l’estiu de 2014 i vaig acudir a la seva crida, però aquesta vegada en sòl macedoni en la seva ruta cap a una nova vida.

 

%d bloggers like this: